11 LA LITERATURA DURANT EL SEGLE XIX: EL REALISME

El Realisme

El terme Realisme es fa servir de dues maneres diferents:
-- En primer lloc, designa la tendència recurrent de l'art de tots els temps d'ésser fidel a la realitat. I així podem dir, per comparació, que un gènere, un autor o una obra concreta de qualsevol època és més realsta que una altra que considerem més allunyat de la realitat.
-- En segon lloc, el terme s'aplica al corrent artístic del segle XIX, oposat al Romanticisme, que es caracteritza per la voluntat de representar la realitat contemporània d'una manera objectiva, sense embellir-la o idealitzar-la. Amb aquest segon significat, el teva cristal·litzar a França, cap a mitjan segle XIX, i el seu ús es generalitzà immediatament a la resta d'Europa. A Itàlia es preferí el terme VERISME.
El Realisme, com a corrent literari va aparèixer cap al 1850, com una reacció contra els excessos de la novel·la romàntica, i fou continuat pel Naturalisme, que s'inicià cap als anys setanta. Tanmateix, la inclinació de la novl·la vers el realisme és molt anterior, i es desenvolupà sobretot a Anglaterra, on cal destacar l'obra de Jane Auste que va escriure les seves novel·les al començament del segle XIX. Alguns dels millors representants de la novel·la realista són: Balzac, Stendhal i Flaubert a França; Dickens i George Elliot a Anglaterra; Henry James als Estats Units; Dostoievski i Tolstoi a Russia; Giovanni Verga a Itàlia; i Galdós i Clarín a Espanya. Als Països Catalans la novel·la realista va trobar un representant de categoria eurpea en Narcís Oller.
Els romàntics volien fugir de la realitat, perquè la trobaven desagradable, i imaginavena vida plena d'aventures i de misteri, heroica, fantàstica i pintoresca. El realistes, en canvi, rebutgen tot el que sigui fantàstic i meravellós per acostar-se a la realitat immediata. Amb aquest propòsit inclouen el lleig, el vugar i, fins i tot, el repugnant entre els temes que tracten. Amb el Realisme, realitat i desagradable pssaren a ésser, sovint, sinònims. Amb l'acceptació conscient de la lletjor en l'obra artística, el Realisme del segle XIX es distancià del concepte clàssic i apol·lini de l'art i, paradoxalment, arribà, sobretot en el període naturalista, a coincidir amb el Romanticisme en una mateixa visió dionisica de la realitat immediata.
El realistes rebutgen, igualment, les èpoques passades i els països exòtics, tan de gust dels romàntics is'interessen per la vida diària de l'època present i del mateix lloc on viu l'autor. Els protagonistes de la nove·la realista són, preferentment, gent corrent i solen pertànyer a la mateixa classe social de l'autor. A més, l'anàlisi psicològica dels personatges passa a ser un element central de la novel·la.
Al centre de la teoria de la novel·la realista hi ha la cèlebre imatge, invocada per Stendhal, qe identifica la novel·la amb un "mirall que hom passeja al llarg d'un camí" i reflecteix la lletgesa dels que passen pel seu davant, sense que el puguem culpar per això i sense que el mirall deixi de ser imparcial. Tanmateix, cal fer una objecció a aquesta imatge, i és que el mirall no avanç sol, sinó que algú el fa caminar i tria el camí d'acord amb les seves preferències personals. ´a dir, l'art, en darrer terme. sempre és resultat d'una elecció i selecció, que l'artista fa segons el seu propi gust. És a dir, l'art és sempre subjectiu, fins i tot l'art realista.

Stendhal

Els principals temes de la seva producció literària van ser la seva marcadíssima sensibilitat romàntica i un poderós sentit crític, que van donar vida a la seva filosofia de recerca de la felicitat, egotisme típic de tots els seus personatges. L'anàlisi de les passions, dels comportaments socials, l'amor per l'art i per la música, a més de la recerca epicúrea del plaer, s'expressen amb una manera d'escriure molt personal, en què el realisme de l'observació objectiva i el caràcter individual de la seua expressió es fonen de manera harmònica.
Per totes aquestes raons, Stendhal va haver de patir el buit que li van fer els seus contemporanis, amb excepció, com s'a assenyalat abans, d'Honoré de Balzac, però posteriorment va aconseguir una enorme fama. Mesclant amb encert l'ambientació històrica i l'anàlisi psicològica, les seues novel·les descriuen el clima moral i intel·lectual de França. Stendhal ha estat considerat el creador de la novel·la moderna, que va donar pas a la gran narrativa del segle XIX.
La seva fama la deu fonamentalment a les seus quatre famosíssimes novel·les:

Balzac (Tours 1799 - París 1850)

Escriptor francès. Després de fracassar en el seu intent d'escriure teatre, del 1820 al 1825 publicà diverses novel·les, la majoria en col·laboració i totes amb pseudònim, gairebé sempre seguint la moda de la novel·la negra d'origen anglès; d'aquesta època daten també les seves relacions amoroses amb una dama casada, Madame de Berny, que tenia vint-i-dos anys més que ell. El 1825 es llançà als negocis (impremta, edicions de clàssics), però al cap de poc temps féu fallida i deixà 60 000 francs de deutes. Tornà a la literatura amb una novel·la històrica inspirada en les guerres civils de trenta anys enrere, Les chouans (1829), la primera que signà amb el seu nom. Amb l'èxit aconseguit començà a freqüentar els salons de l'alta societat i adoptà una posa de dandi malbaratador, alhora que abandonava el liberalisme de la primera joventut, encara visible en la primera edició de Les chouans, per a fer-se legitimista, és a dir, monàrquic absolutista partidari de la branca dels Borbons destronada el 1830. En aquest canvi influïren les seves relacions amb la marquesa de Castries, però la ruptura amb ella no tardà a produir-se, i aquest fet inspirà a Balzac la venjança de retratar-la a La duchesse de Langeais (1834); mentrestant, l'escriptor ja havia entrat en contacte epistolar amb la comtessa polonesa Éveline Hanska ("l'estrangera"), amb la qual mantingué una llarga i apassionada correspondència. D'aquests primers anys de la monarquia de juliol daten nombrosos contes i algunes narracions extenses de gran importància, com La peau de chagrin (1831). La peau de chagrin, amb el seu curiós entroncament amb el tema fàustic, denota ja l'interès de l'escriptor per ambicioses i en general extravagants elucubracions misticofilosòfiques, també visibles a Louis Lambert (1832). Aquestes obres alternaren amb d'altres de tesis politicosocials (Le médecin de campagne, 1833) i amb imatges plenament realistes de la vida quotidiana (Le bal de Sceaux, 1830). L'any 1834 concebé la idea del que havia d'ésser La Comédie Humaine, un vast conjunt de novel·les relacionades entre elles per la reaparició dels mateixos personatges; Le père Goriot (1835) és la primera obra en la qual posà en pràctica aquest sistema; fou seguida el 1835 per Séraphita, una altra fantasia de la pseudomística swedenborgiana, Le lys dans la vallée, anàlisi dels sentiments amorosos a l'estil de la novel·la romàntica, i La fille aux yeux d'or, audaç exploració del tema del safisme. El 1836, un altre dels millors estudis de la vida provinciana, La vieille fille, fou la primera novel·la francesa llarga publicada en forma de fulletó; escandalitzà el públic per la cruesa amb què tracta de la repressió sexual. Als anys següents correspon el gruix de la seva millor producció: les tres parts de Les illusions perdues (1837-43), sobre la tràgica experiència de la conquesta de París per un provincià ambiciós, Lucien de Rubempré, guiat pel geni malèfic de Vautrin; César Birotteau (1837), sobre la fallida d'un comerciant honrat; La maison Nucingen (1838), amb el tèrbol món de l'alta banca; Une ténébreuse affaire (1841), meditació politicosocial dins un esquema narratiu típicament policíac; La Rabouilleuse (1842), entorn d'un problema d'herències; Splendeurs et misères des courtisanes (1844), versió estil Balzac dels fulletons de Sue; Les paysans (1846), l'anàlisi més clarivident sobre el mecanisme de la lluita de la noblesa i la burgesia al començament del s XIX, amb l'amenaça latent del "quart estat"; La cousine Bette (1846) i Le cousin Pons (1847), amb sòrdids drames d'interessos, rancors i passions, etc. Els darrers anys de vida, malalt (en bona part pels seus excessos de treball i pel costum d'estimular-se amb cafè) i perseguit pels seus creditors, només vivia amb l'obsessió de casar-se amb Madame Hanska, tot i contemplar un món que per a ell s'enfosquia progressivament: la revolució del febrer del 1848 li produí la sensació que hom estava abocat a una apocalipsi social i que només autòcrates com el tsar de Rússia la podien evitar. Pel març del 1850 es casà amb Madame Hanska a Polònia, i tornà a París, on morí pocs mesos més tard. La seva obra novel·lística —a la qual cal afegir diversos drames, articles i els Contes drolatiques (1832-37)— aportà una penetrant descripció de la societat francesa sorgida de la revolució del 1789, les principals característiques de la qual (declivi de la noblesa, eufòria de la burgesia, omnipotència dels diners i ascensió social dels plebeus ambiciosos i sense escrúpols, en un clima de feroç individualisme) són els temes arquetípics de Balzac. El seu "realisme romàntic" fou la base del corrent realista de la segona meitat del s XIX, bé que els seus hereus, com Flaubert i Zola, malgrat que no arribaren a síntesis tan completes i madures com les seves, li retreien un excés d'improvisació i ingenuïtat de maneres; el seu intent de fer una història total de la societat influí de primer Zola i després, en àmbits més reduïts, Proust i Martin du Gard, entre d'altres; però després de la Primera Guerra Mundial, plenament desbordats els límits del seu món creador, la seva influència directa ja no podia tenir gaire força. Això no obstant, el valor intrínsec de la seva obra s'ha anat consolidant amb el temps com un dels moments culminants de tota la història de la novel·la. s

Dickens

Landsport, Hampshire 1812 - Gadshill, Kent 1870. Novel·lista anglès. Fill d'un funcionari, la seva infantesa fou trista a causa dels problemes econòmics i afectius, fonts de la seva futura obra narrativa. Treballà en una fàbrica de betum, però una herència rebuda pel seu pare —que havia estat a la presó— li permeté d'anar a l'escola i, posteriorment, de treballar a casa d'un advocat. De petit llegí Cervantes, Fielding i Smollett. Fou corresponsal del "Morning Herald" (1831) al Parlament. El 1833 publicà una narració costumista al "Monthly Magazine" i, més tard, unes altres al "Morning Chronicle". Aquestes narracions foren reunides en dos volums: Sketches by Boz (1836). El 1836 es casà amb Catherine Hogarth, filla del director del "Morning Chronicle". El 1837 els editors Champman i Hall li proposaren de redactar els epígrafs d'una sèrie de dibuixos que narraven la grotesca història d'un club de caçadors. Aquest fou l'embrió de The Posthumous Papers of the Pickwick Club (Pickwick, publicada en fullets, del 1836 al 1837). Simultàniament, i també en fullets, publicà The Adventures of Oliver Twist, on és perceptible un canvi de to narratiu: l'humor jovial previctorià de Pickwick dóna pas a una ambientació tètrica i melodramàtica, com si el coneixement de la vida fos més plàstic —i fins i tot tàctil— que abstracte o "adult", i els personatges restessin deformats com màscares caricaturesques creades per les pupil·les horroritzades d'un nen. Més tard escriví The Life and Adventures of Martin Chuzzlewit (1843), resultat d'un viatge als EUA. El cicle de Nadal començà amb Christmas Carol (1843) i continuà amb The Chimes (1845) i The Cricket of the Hearth (1846). Escriví altres novel·les (Dombey and Son, 1848; David Copperfield, 1849; A Tale of Two Cities, 1859; Hard Times, 1854), en què manifesta la distanciació crítica de l'autor davant els resultats més negatius de la filosofia capitalista, sorgida amb la revolució industrial. El 1858 se separà de la seva muller, però tampoc no trobà l'equilibri sentimental, i aquesta inestabilitat es filtrà a The Great Expectations (1861), possiblement la seva obra més madura. Durant l'última etapa de la seva vida alternà la creació literària amb lectures de les seves novel·les, i l'excés d'activitat li malmeté la salut. Deixà inacabat The Mistery of Edwin Drood. La narrativa de Dickens manifesta un cert desendreçament en la composició, un afany per complaure el gran públic —servitud lògica en la novel·la vuitcentista—, uns personatges excessivament rígids i un moralisme aclaparador. No obstant això, s'imposà amb mèrits propis —fins a esdevenir una de les màximes figures de la novel·la burgesa— per la seva generosa ironia, el minuciós estudi dels ressorts psíquics i socials de la nova classe mitjana britànica i l'estranya vitalitat, realista i fantasmagòrica alhora, que nodreix els seus relats. Foren traduïdes al català per Josep Carner les seves obres Una cançó nadalenca (1918), Pickwick (1931), Les grans esperances de Pip (1934) i David Copperfield (1964).